El tipus que oficiava avui al programa “Cuines” de TV3 ha acabat el seu plat recordant-nos allò tan nostrat i tan budista de “Som el que mengem”.
He pensat “mira xaval, no saps la raó que tens”. I considerant que m’havia cruspit un arròs caldós amb llamàntol que no se’l saltava un torero, he reflexionat dos segons al respecte per arribar a la següent conclusió: això és un arròs ontològic.
Filed under: manies
Això de llegir llibrots antics té coses curioses. Com per exemple descobrir que la següent frase que parla de Josep Robrenyo, el precursor del teatre modern català (català i progre, val a dir): “Podríem resumir la vida de Josep Robrenyo i Tort dient que visqué i lluità per dues grans causes: contra l’imperialisme del francès i contra l’opressió dels governants. I hi lluità amb tots els medis que tenia. Amb les armes a les mans, amb la ploma – com a bon escriptor engatjat – i des de dalt d’un escenari.
Alguna molla salta al cervell: escriptor engatjat? Serà l’equivalent a l’engagée dels gavatxos?
Miro el diccionari, i efectivament: engatjar vol dir lligar amb una promesa, amb una convenció.
Francament, ho desconeixia. I em sap greu que es perdin les infinites connexions que tenen el català i el francès.
Deuen faltar intel·lectuals engatjats amb la qüestió…
L’actitud de Mourinho fotent-li el dit a l’ull a Tito Vilanova ha indignat tothom; ni el Tomás Roncero ho justifica, que ja és. Passat el moment de la indignació, però, ens esforcem a trobar-hi una explicació. És un psicòpata? Ho fa per tensionar als seus? Odia Tito Vilanova? Odia al Barça?
A mi em sembla que el pájaru aquest està una mica grillat i té una relació amb el Barça tipus amante despechado perquè no l’hem fitxat com a entrenador. Però ni està tan grillat ni ens odia tant com sembla a primera vista.
Mourinho sap que al Real Madrid es viuen moments de pànic històric. Veure com l’arxirival, el Barça, es converteix en una màquina de guanyar títols i meravella el món sencer amb el seu joc, no és digerible. Els culés ja poden apel·lar a la raó resultadista i estètica, al Bernabeu això no ho paeixen i punt. Igual que aquí tampoc es païria. Que estem parlant de futbol, per favor!!
Amb aquest panorama, Mourinho arriba per acabar amb aquesta hegemonia blaugrana i no se’n surt. I ell només es justifica pels resultats; quan es defensa utilitza els títols que ha guanyat, que en són un munt; però ara no pot fer-ho, perquè el balanç és dramàtic, fins i tot amb la Copa del Rey (que es va guanyar in extremis i a sobre va el carallot del Ramos i la tira…). O sigui que a falta de resultats, embolica que fa fort. Com més maleducat es mostri, més agressiu sigui, més emmerdi els partits i més conciti l’odi culé, més protegit està. Perquè sap que aleshores no el poden acomiadar. Perquè un cop ho han guanyat tot, els barcelonistes ja només desitgen un trofeu: el seu cap. I per això el Madrid no el pot decapitar, perquè aquí se celebraria a Canaletes.
Tan senzill com això. Tan cutre, també.
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: 15M, acampadabcn, indignats
Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.
Apoteosi postmoderna: popularització de l’idealisme
I una darrera reflexió, molt intuïtiva. Estem davant l’apoteosi de la postmodernitat? En la seva intervenció a la UPEC del 2009, Jean Bricmont, coautor del llibre “Impostures intel·lectuals”, definia el postmodernisme com la popularització de l’idealisme. I un moviment que té en la indignació (és a dir, en un element passional) el seu lema, és un moviment idealista, que exclou la racionalitat del seu centre. Si és així, no anirà molt lluny. Com a molt, serà la utopia que esgoti les utopies per un bon temps.
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: 15M, acampadabcn, indignats
Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.
13M del 2004 o 12M de 2000?
Alguns han volgut veure en el moviment d’indignats la reedició de la mobilització del 13M del 2004, quan el PP va perdre les eleccions. El motiu principal de la confusió és la proximitat de la convocatòria amb les eleccions municipals. D’aquí que molta gent, ingènuament, pensés que tindria algun efecte electoral a curt termini. Però sembla més aviat que estem en el moment inicial del cicle de mobilitzacions. Per tant, més aprop del 13 de març del 2000, quan el PP guanyava la majoria absoluta i alhora es convocava la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern. Fa la pinta, doncs, que estem al començament del cicle.
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: 15M, acampadabcn, indignats
Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.
Anarcofranquisme?
El concepte de culpa és difícilment aplicable a l’anàlisi política. I ara tenim la població fotent la culpa de tot als polítics i tenim als polítics fotent la culpa de tot als altres polítics. També als sindicats. Ah, i els empresaris. Una culpa molt repartida, doncs.
Si sortim del concepte culpa potser hi veurem més clar. Un país sense tradició democràtica i encara amb algunes fases de la modernització pendents d’acomplir, es troba de cop abocat a unes polítiques neoliberals, concretades en una especulació immobiliària galopant. No hi ha moviments socials forts que hagin pogut frenar-ho, per manca de tradició democràtica. I la irracionalitat s’instal·la a totes les cases, tothom vol ser propietari. És més, tothom vol ser ric!! S’ha de ser tonto del cul per pretendre ser ric imitant als altres, però com que no tenim experiència al respecte…
I ara, un cop tot ha fotut un pet, ens indignem i pretenem solucions ràpides. Tan ràpides com ho va ser el creixement irracional. O sigui, que també són solucions irracionals. I amb mètodes irracionals, com percutir una paella des del balcó de casa.
El país s’ha tornat boig? No, ja ho estava.
El pitjor de tot plegat, però, és que un altre cicle de governs progressistes s’acabarà sense que s’hagi consolidat una societat civil forta que aporti la necessària racionalitat democràtica a les decisions polítiques. Perquè la democràcia té aquesta virtut, encara que molts la critiquin. La racionalitat.
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: 15, acampadabcn, indignats
Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.
Noves incorporacions o sospitosos habituals?
Com que del no-res no en pot sorgir res, d’algun lloc ha sortit tanta gent i tants megàfons (la gent pot sortir de casa seva, però un megàfon? Qui té un megàfon a l’armari?). Molta gent ja té experiència en mobilitzacions semblants, i de fet la majoria milita en partits i sindicats. Alguns de petits, d’aquests que rajen dels grans, com un botiguer raja d’una gran superfície o una nació sense estat raja d’un estat-nació. Enveja? Frustració? Incapacitat? Loosers, bah!
Bé, més enllà de les conyes, la concentració de sospitosos habituals per metre quadrat augmenta a mesura que passen els dies i la gent més innocent es va cansant. És una constant en mogudes com aquesta.
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: 15M, acampadabcn, indignats
Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.
El paper de l’esquerra política i social
Es constata que hi ha un bloqueig de la participació. La gent té la sensació que se li escatimen decisions, que viu en una ficció. A Espanya (i a Catalunya) hi podem afegir la poca tradició democràtica, l’escàs pes de l’associacionisme en la vida civil i cultural… És aleshores quan sorgeix la indignació i la gent es revolta. Però una revolta ens indica que hi ha un dèficit. Quin ha de ser el paper de l’esquerra? Fa bé d’alimentar aquests episodis puntuals d’indignació? És normal que a les assemblees hi trobem dirigents polítics de partits que governen o han governat? No es pot dir que no hagin tingut oportunitat de prendre decisions. El seu paper és sumar efectius a la indignació o procurar establir un mínim de dialèctica política?
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: 15M, acampadabcn, indignats
Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.
Les comparacions amb el 14M són odioses però ens expliquen bastantes coses
El dia abans del 15M, a Barcelona es va celebrar una manifestació contra les retallades socials. I era de les grosses. Molt més que la del 15M, que era més aviat petita. Com és que una va passar desaparcebuda i l’altra va tenir tanta repercussió? La resposta no pot ser una altra que l’atenció prestada pels mitjans de comunicació, el que ens hauria de fer pensar si no hi ha un interès en donar veu a la contestació més acèfala i apolítica per evitar donar-la a sindicats i organitzacions socials, amb un lideratge polític més clar i per tant amb més capacitat de negociació. No cal dir que és més cool acampar que negociar un conveni col·lectiu.
Conclusió: l’atenció dels mitjans ha contribuït de forma determinant a l’èxit del 15M. És una contradicció preocupant i es confirma que el veritable enemic públic contra el que tothom tira amb bala són els sindicats. El sindicalisme de classe és contracultural?
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: 15M, acampadabcn, indigats
Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.
Del llenguatge antipolític al discurs progressista (amb sort)
El primer manifest de Democracia Real Ya (DRY) era, per dir-ho suaument, un poti-poti infumable. Ple de negacions, amb un llenguatge antipolític, semblava fet per gent sense experiència ni sensibilitat política. I no obstant, ha estat el detonant (DRY, no el manifest) d’una mobilització històrica. Amb el pas dels dies, les aportacions al moviment (i la inevitable dialèctica política amb el món exterior) han anat guanyant to polític.
esperant els bàrbars 