Ja fa temps que donava voltes a la idea de crear un nou blog, per parlar només de laïcitat i des d’una perspectiva una mica més seriosa (o menys càustica) que la que utilitzo aquí. L’objectiu és que tingui un to entre acadèmic i divulgatiu; amb notícies d’actualitat, comentaris de publicacions i reflexions pròpies. Espero que us agradi.
Els bàrbars s’han posat una mica gelosos i els he promès que el seu blog continuarà existint.
Així doncs, us presento Perspectiva laica.
Filed under: breus, recomanacions | Etiquetes: Aquarius, George Shearing, Raphael
Això són grenyes
Això és caspa
I això és glamour
I a partir d’aquí, que cadascú triï
Filed under: progrés, recomanacions | Etiquetes: David Lizoain, Informe Petras, Joventut
Veig que el David Lizoain continua rebuscant i aprofundint en les dades econòmiques a través del seu blog i avui ha penjat aquesta gràfica que mostra la destrucció de llocs de treball a Espanya, comparant dades de majors i menors de 55 anys.
És sorprenent, oi? Entre els majors de 55 anys pràcticament no hi ha destrucció de llocs de treball, d’alguna manera han quedat més protegits de la crisi.
Evidentment hi deu haver més d’un factor coadjuvant i no es pot atribuir aquest fenomen a una sola causa, però a mi m’ha vingut al cap l’Informe Petras. Per a qui no sàpiga de què va, James Petras és un sociòleg america que va venir a España l’any 1995 convidat pel CIS per evaluar les polítiques modernitzadores dels governs socialistes. Va fer el seu informe i el CIS va decidir no publicar-lo. Afortunadament va veure la llum per altres vies i tothom va entendre el perquè de la censura. És una de les crítiques més dures i fonamentades a les polítiques del PSOE dels 80 i 90 i va ajudar a molts a entendre el que estava passant: una Espanya sense tradició democràtica i amb uns moviments socials afeblits era la millor plataforma per a la penetració de les polítiques neoliberals a Europa. I els joves les millors rates de laboratori.
Doncs bé, el que veiem en aquest gràfic que ens ha penjat el David Lizoain és la continuació del que Petras va denunciar.
Filed under: laïcitat, progrés, recomanacions | Etiquetes: D'Holbach, Diderot, Il·lustració, Philipp Blom
Llibre recomanat a interessats i interessades en la Il·lustració. Pel títol ja es veu que la cosa va de veres: perill, radicalisme, oblit… I tot això per explicar-nos que, com sempre, ens enganyen. Un llibre agosarat, que pren partit i passa factura amb Voltaire i Rousseau (especialment amb aquest darrer), que ens posa al centre d’una extraordinària aventura intel·lectual acompanyant Diderot i D’Holbach, Helvetius, Hume, Beccaria i d’altres a través dels seus sopars, la seva amistat, els seus debats filosòfics, les seves empreses, les seves querelles…
No detallaré el contingut del llibre (que ja es pot anticipar), només diré que està escrit amb un estil amè, didàctic, que ens endinsa en detalls biogràfics i ens ofereix una visió panoràmica de la segona meitat del s.XVIII, que ens ajuda a entendre els fonaments vitals del debat d’idees i el viatge profundament passional que va de l’angoixa existencial a la creació d’un nou sistema de pensament, d’una nova visió del món, de l’home i del propi pensament.
Va existir, doncs, un flanc radical en la Il·lustració europea, però com sempre passa, ha estat bandejat perquè el poder, tots els poders, necessiten ocultar la llibertat i els seus amants.
Un exercici (coral) interessant de posar a la picota el consens cultural que durant tres dècades ha servit de cobertura als consensos econòmics, polítics i mediàtics del Reino de España. Interessant perquè assenyala amb el dit, cosa que és d’agrair, la crosta discursiva del pensament hegemònic que ens va treure d’allò (una dictadura feixista) i ens ha portat fins a això (un desastre de país). Més de dues-centes pàgines destapant noms, capçaleres, programes, eslògans i dispositius varis que el poder ha anat fabricant i sostenint per estupiditzar la població, i impedir una mínima actitud crítica i conflictiva, una mínima presa de consciència. Res de nou, però aplicat a la nostra realitat.
Malgrat tot, es troben a faltar alguns ingredients i el quadre acaba resultant repetitiu. No es diu res de la clau generacional, dels soixante-huitards que han copat tots els estaments de poder, del seu pensament. La qüestió territorial gairebé no apareix per enlloc, i mira que omple pàgines i titulars, alguna cosa deu tenir a veure. I hi ha una constant referència al moviment 15-M com el moviment que certifica la defunció de la Cultura de la Transició, que acaba resultant pueril.
Però vaja, és un llibre amb moments interessants perquè posa el dit a la llaga, a moltes llagues, i això s’agraeix.
El llibre està editat per DEBOLSILLO a un preu més que raonable.
Un llibre recomanable? Mmmmm… una mica.
Filed under: recomanacions
Els brokers estan com un llum, especular com a malaltia mental.
Jose Rodríguez vs Baumann (òbviament, prefereixo Jose Rodríguez)
Que el diner pot ser virtual ja ho sabem i ho practiquem a diari. Però tota una moneda pot ser virtual? Aquí la última notícia. I ara hi entra en joc un banc central, o sigui que la cosa es posa interessant.
Anton Reixa fa el pena. La SGAE, de moment, no té remei.
Filed under: recomanacions | Etiquetes: neocons, neoconservadors, Spanish neocon
Fa anys que sentim a parlar dels neocons. Però a diferència dels USA, on hi ha una muntanya d’estudis, articles i literatura variada, a Espanya i Catalunya se n’ha escrit poc. Podria ser que per aquí no hagués arribat la seva influència? No sembla que sigui així, o no s’entendrien tants fenòmens polítics, socials i culturals dels darrers deu anys: la guerra d’Irak, Madrid, Intereconomía, Espe vs. Gallardón i Rajoy, els Kikos, Legionarios i demés, les campanyes contra l’estatut, les manifestacions contra el matrimoni homosexual, la llei de l’avortament o educación para la ciudadanía… El neoconservadurisme ja fa anys que s’ha instal·lat a Espanya, val a dir que amb èxit de crítica i públic. I a Catalunya? doncs com és habitual, ho ha fet més subtilment, però també hi ha pistes (Gregorio Luri publicant al diari Ara i assessorant el Departament d’Ensenyament, en Ferran Sáez i el Salvador Sostres, Valentí Puig… haberlos haylos).
De llibres n’hi ha alguns, com deia, però pocs. Com que pel Màster vaig fer un treball sobre el paper de la religió en els neocons, doncs vaig furgar una mica i em sembla que puc dir això, que falta estudi sobre la matèria. Hi ha el llibre que van publicar des de la Universitat de Girona “Cons i Neocons, el rerefons filosòfic“, també hi ha “El neoconservadorisme americà (i la seva deriva de Trotski a Bush)” del Gregorio Luri per a la Col·lecció IDEES, i un de publicat pel Grupo de Estudios Estratégicos que es diu “Qué piensan los Neocon españoles” que és un recull d’articles. Òbviament s’ha publicat molta cosa de Leo Strauss, però res de l’Irving Kristol, per exemple. En general es parla del moviment neocon nordamericà, però molt poc de la seva presència i arrelament aquí.
Ara ha sortit aquest llibre, “Spanish Neocon. La revuelta neoconservadora en la derecha española” que m’ha semblat bastant recomanable. Està escrit a vàries mans (Pablo Carmona, Beatriz García i Almudena Sánchez) des de l’Observatorio Metropolitano, un col·lectiu madrileny. Narra l’emergència del neoconservadorisme a Espanya (amb epicentre a Madrid) i el seu fort dinamisme, la seva capacitat de provocar i oferir una relectura de la realitat a través de l’ús dels mitjans de comunicació, la seva connexió amb els moviments socials i també dedica una part (per mi, la més fluixa) a analitzar les polítiques públiques dels neocons. Si hagués de fer una crítica, diria d’una banda que no aconsegueix establir una línia nítida entre neoliberalisme i neoconservadorisme i d’altra banda que trobo a faltar el que per mi és el més interessant del neoconservadorisme espanyol: la seva capacitat de regenerar la dreta espanyola, dotant-la d’una clara vocació ofensiva en la conquesta de l’hegemonia cultural fins al punt de ser capaç de superar el llast del franquisme sense haver de revisar-lo i renunciar-ne. Una estratègia de modernització i radicalització d’una gran eficàcia.
Alguns paràgrafs destacats
Como en el caso de Estados Unidos, el objetivo no era tanto movilizar votos, como socializar mecanismos de pensamiento que arruinasen las bases del modelo social y político del centro-izquierda, apostar por una hegemonía a largo plazo – un nuevo siglo neocon – alimentada por un estado de ánimo capaz de defender y sustentar, a pie de calle, en el dia a dia, los valores conservadores.
… no debemos olvidar que esta moral no está escrita en ningún ideario político tradicional, aunque se base en postulados tradicionalistas, sino que es tan móvil como el escenario táctico que se abre en cada coyuntura. La moral se arma pues como una narración que emana antes de la estrategia política que de cualquier escritura sagrada. Si no se reconoce esta suerte de “cinismo moral” es imposible entender un movimiento que se oculta tras el caos de la realidad y ataca con fuerza unos principios que se manejan antes como fetiche que como verdades trascendentes. Podemos decir así que la fuerza del método neocon no está en la coherencia de su ideario sino en su autopostulación como solución ante el caos que provocan el miedo y el malestar social.”
Al margen de los previsibles insultos, de los análisis rocambolescos y del despiste generalizado que ha provocado el 15M en estos sectores, lo más importante es que ha socavado y volteado algunas de las presuntas verdades sobre las que se había apoyado la ofensiva neocon. En cierta medida, una de las líneas medulares de la constelación neocon se ha descompuesto. Desde la aparició del 15M, el intento de acaudillar el malestar de la sociedad durante los gobiernos de Zapatero con temas como el 11M, el aborto, la familia, la memoria histórica o la crisis tiene una formidable competencia.
Un llibre, doncs, recomanable.
Filed under: laïcitat, mlp, recomanacions | Etiquetes: lectures, Maria del Mar Griera, Pluralisme Confessional a Catalunya
Llibre més que recomanable per entendre la història de Catalunya i el combat per la llibertat de consciència. Potser el títol enganya una mica, val a dir. Un se’l mira i pensa que és una fotografia del pluralisme actual, i no ho és. És un repàs històric, panoràmic i forçosament generalista (que no superficial) de les minories religioses, filosòfiques i espirituals a la Catalunya dels segles XIX i XX. Malgrat el silenci imposat, les connexions entre protestants, teòsofs, espiritistes, maçons i anarquistes, tots ells articulats en el moviment pel lliurepensament, són cada vegada més evidents per als estudiosos i resulten imprescindibles per entendre la realitat convulsa que va des de la Revolució Gloriosa de 1868 a la proclamació de la Segona República.
Aquí va un fragment:
“És cert, però, que la influència d’aquests grups en la societat catalana hauria estat pràcticament irrisòria i anecdòtica si no s’haguessin unit en el moviment lliurepensador. És la unió de tots aquests grups i la seva confluència en les reivindicacions lliurepensadores el que atribueix més envergadura –i visibilitat– a la tasca d’aquestes minories i el que aconsegueix que idees com les de laïcitat, llibertat de culte o llibertat religiosa es popularitzin i obtinguin un ampli ressò a la Catalunya del seu temps.”
I un perla que ens demostra allò que diem sovint, que els enemics t’identifiquen abans que els amics. El Pare Tusquets, un dels personatges més sinistres del clericalisme a Catalunya i Espanya (ara no m’hi estendré), escriu això: “Hay un campo neutral donde se alían con frecuencia protestantes y teósofos. Son las sectas moralizadoras y altruistas: naturismo, vegetarianismo, antialcoholismo, educación sexual, boy scouts, obrerismo, esperantismo, internacionalismo, Rotary Club, etc. Todos coinciden en la vaga moralidad propia de los protestantes modernos y de los teósofos. […] Una energía oculta mueve estratégicamente sectores y los que hemos citado y los lanza contra la Iglesia Católica.”
Una bona descripció del que és l’MLP, vaja.
Reconec que no llegeixo gaire novel·la, però em sembla que d’en Ferran Torrent m’ho he cruspit tot. I de gust, afegeixo. Al principi va ser un dels escriptors que em va acompanyar a lectures “adultes” (poso comes perquè no sé molt bé què vol dir això). Històries de putes, polis, periodistes, polítics i mafiosos (vull dir rics) valencians. Novel·la negra plena de sarcasme i personatges mítics com en Butxana, que vist en perspectiva són una bona manera d’entendre el que ha passat al País Valencià.
El darrer llibre també té passa per València, però el registre és bastant diferent del que ens té acostumats. Una història que té com a escenari els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial i en la que s’hi entrellacen supervivents dels camps nazis que busquen venjança, espies i maquis. Qualitat del llibre? A mi m’ha agradat, però diria que l’autor s’ha quedat a mitges o no ha sabut resoldre algun aspecte. Miraré de no donar pistes però vaja, jo diria que el sentiment de venjança dóna més de si. I que al final hi ha uns quants personatges que es troben en una situació imprevista i no s’acaba d’entendre el conflicte ètic de cadascú i com el resolen. Potser és que queda a la interpretació del lector, però igualment em sembla que s’aprofita poc i que el registre literari no és l’adequat per expressar tot el dramatisme que ofereix la trama. En tota cas és una bona novel·la, com totes les del Ferran Torrent. Ho dic jo, que llegeixo poca novel·la, però les seves, totes.
Frase seleccionada: A Espanya, Déu és una hipòtesi que milita al bàndol dels feixistes.
Filed under: personal, progrés, recomanacions | Etiquetes: El carretó dels gossos, Mercè Núñez Targa
Hi ha vida, i hi ha vida. Hi ha la vida material, la que omple la terra, la que compartim amb els animals i les plantes, cegues, sordes i mudes. La que es redueix a la supervivència dels gens. És la vida per oposició a la mort. I hi ha la vida espiritual, la vida com a plenitud i llibertat, la que s’expressa a través de la consciència. Ambdues dimensions colisionen, lluiten entre elles, i s’alimenten l’una a l’altra eternament. Quan ressonen harmònicament, som feliços. Quan estem sans i sadollats, quan estimem i som estimats, som feliços. Quan estem malalts, o famolencs, o farts, quan estem sols o quan ens hem traït a nosaltres mateixos, la felicitat s’allunya. La nostra capacitat (interior i externa) d’establir un equilibri entre la vida material i la vida espiritual és la mesura de la nostra llibertat.
“El carretó dels gossos”, de Mercè Núñez Targa, ens explica la lluita de la vida espiritual per no quedar reduïda a la vida material, per impedir que l’escletxa de la llibertat s’extingeixi. És la lluita de la dignitat resistint quan el cos és torturat. La lluita de la llibertat per viure, que és la lluita de la vida per la llibertat. La narració de la reclusió als camps nazis és crua, feridora. La privació de llibertat, de vestit, de menjar. La obligació de treballar dotze hores seguides o més a les fàbriques d’armament; l’ordre de formar de peu, immòbils, hores i hores (els terribles appel). La crueltat, la humiliació, la deshumanització. El pitjor monstre nascut del malson del projecte nacionalsocialista. Ella ho va viure (sí, viure) i en va sortir per explicar-ho amb paraules senzilles. Com diu ella mateixa:
“Però és veritat i cal escriure-la, la veritat, encara que molts, com jo mateixa als anys trenta, arronsin les espatlles amb escepticisme. Escriuré perquè cal dir-ho i encara que no en sàpiga massa, amb el meu vocabulari empobrit per l’exili; perquè no es tracta de fer obra literària, sinó de dir la veritat. I això sí que ho faré.”
El resultat és una obra breu que t’arrossega i et regira, que et recorda allò que saps però preferiries oblidar. Un llibre necessari quan va ser escrit (1980), ara i sempre. Un llibre que ens fa més savis perquè ens obliga a preguntar-nos perquè, com va ser possible. I no hi ha resposta racional.
Però sí que hi ha la resposta moral, la que escriu la Mercè i que s’acaba així:
“Després, hi hagué un llarg parèntesi de sanatoris, hospitals cases de repòs, recaigudes i quiròfans. Calgué vèncer la por de tornar a la vida normal, aprendre de bell nou, com una criatura petita, els gests senzills: pagar el lloguer, anar al forn a comprar el pa, saludar un veí; sortir del ghetto moral, del «jo ja no sóc com els altres», «els qui no han estat als camps no ens poden comprendre». I no dir-se mai «jo ja n’he fet prou; ara que els joves…», sinó donar-se a la vida plenament, caminar sempre al costat dels que van endavant sense deixar-se com diu Maragall, «dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port».
esperant els bàrbars 