esperant els bàrbars


Un nou blog
23 Mai, 2013, 1:35 pm
Filed under: laïcitat, personal, recomanacions

Ja fa temps que donava voltes a la idea de crear un nou blog, per parlar només de laïcitat i des d’una perspectiva una mica més seriosa (o menys càustica) que la que utilitzo aquí. L’objectiu és que tingui un to entre acadèmic i divulgatiu; amb notícies d’actualitat, comentaris de publicacions i reflexions pròpies. Espero que us agradi.

Els bàrbars s’han posat una mica gelosos i els he promès que el seu blog continuarà existint.

Així doncs, us presento Perspectiva laica.



Grenyes, caspa i glamour
14 Abril, 2013, 11:27 am
Filed under: breus, recomanacions | Etiquetes: , ,

Això són grenyes

Això és caspa

I això és glamour

I a partir d’aquí, que cadascú triï



Petras + 18, una generació després
28 gener, 2013, 1:49 pm
Filed under: progrés, recomanacions | Etiquetes: , ,

Veig que el David Lizoain continua rebuscant i aprofundint en les dades econòmiques a través del seu blog i avui ha penjat aquesta gràfica que mostra la destrucció de llocs de treball a Espanya, comparant dades de majors i menors de 55 anys.

tumblr_mhbp6zMI0d1qfzbz4o1_500

 

És sorprenent, oi? Entre els majors de 55 anys pràcticament no hi ha destrucció de llocs de treball, d’alguna manera han quedat més protegits de la crisi.

Evidentment hi deu haver més d’un factor coadjuvant i no es pot atribuir aquest fenomen a una sola causa, però a mi m’ha vingut al cap l’Informe Petras. Per a qui no sàpiga de què va, James Petras és un sociòleg america que va venir a España l’any 1995 convidat pel CIS per evaluar les polítiques modernitzadores dels governs socialistes. Va fer el seu informe i el CIS va decidir no publicar-lo. Afortunadament va veure la llum per altres vies i tothom va entendre el perquè de la censura. És una de les crítiques més dures i fonamentades a les polítiques del PSOE dels 80 i 90 i va ajudar a molts a entendre el que estava passant: una Espanya sense tradició democràtica i amb uns moviments socials afeblits era la millor plataforma per a la penetració de les polítiques neoliberals a Europa. I els joves les millors rates de laboratori.

Doncs bé, el que veiem en aquest gràfic que ens ha penjat el David Lizoain és la continuació del que Petras va denunciar.



Gente peligrosa. El radicalismo olvidado de la Ilustración europea
23 gener, 2013, 11:33 pm
Filed under: laïcitat, progrés, recomanacions | Etiquetes: , , ,

Blom

Llibre recomanat a interessats i interessades en la Il·lustració. Pel títol ja es veu que la cosa va de veres: perill, radicalisme, oblit… I tot això per explicar-nos que, com sempre, ens enganyen. Un llibre agosarat, que pren partit i passa factura amb Voltaire i Rousseau (especialment amb aquest darrer), que ens posa al centre d’una extraordinària aventura intel·lectual acompanyant Diderot i D’Holbach, Helvetius, Hume, Beccaria i d’altres a través dels seus sopars, la seva amistat, els seus debats filosòfics, les seves empreses, les seves querelles…

No detallaré el contingut del llibre (que ja es pot anticipar), només diré que està escrit amb un estil amè, didàctic, que ens endinsa en detalls biogràfics i ens ofereix una visió panoràmica de la segona meitat del s.XVIII, que ens ajuda a entendre els fonaments vitals del debat d’idees i el viatge profundament passional que va de l’angoixa existencial a la creació d’un nou sistema de pensament, d’una nova visió del món, de l’home i del propi pensament.

Va existir, doncs, un flanc radical en la Il·lustració europea, però com sempre passa, ha estat bandejat perquè el poder, tots els poders, necessiten ocultar la llibertat i els seus amants.



CT o la Cultura de la Transición
4 Setembre, 2012, 2:10 pm
Filed under: recomanacions | Etiquetes: ,

Un exercici (coral) interessant de posar a la picota el consens cultural que durant tres dècades ha servit de cobertura als consensos econòmics, polítics i mediàtics del Reino de España. Interessant perquè assenyala amb el dit, cosa que és d’agrair, la crosta discursiva del pensament hegemònic que ens va treure d’allò (una dictadura feixista) i ens ha portat fins a això (un desastre de país). Més de dues-centes pàgines destapant noms, capçaleres, programes, eslògans i dispositius varis que el poder ha anat fabricant i sostenint per estupiditzar la població, i impedir una mínima actitud crítica i conflictiva, una mínima presa de consciència. Res de nou, però aplicat a la nostra realitat.

Malgrat tot, es troben a faltar alguns ingredients i el quadre acaba resultant repetitiu. No es diu res de la clau generacional, dels soixante-huitards que han copat tots els estaments de poder, del seu pensament. La qüestió territorial gairebé no apareix per enlloc, i mira que omple pàgines i titulars, alguna cosa deu tenir a veure. I hi ha una constant referència al moviment 15-M com el moviment que certifica la defunció de la Cultura de la Transició, que acaba resultant pueril.

Però vaja, és un llibre amb moments interessants perquè posa el dit a la llaga, a moltes llagues, i això s’agraeix.

El llibre està editat per DEBOLSILLO a un preu més que raonable.

Un llibre recomanable? Mmmmm… una mica.



Peixet recollit a la xarxa (3)
18 Mai, 2012, 11:22 am
Filed under: recomanacions

Els brokers estan com un llum, especular com a malaltia mental.

Jose Rodríguez vs Baumann (òbviament, prefereixo Jose Rodríguez)

Un anàlisi sobre el 15M

Que el diner pot ser virtual ja ho sabem i ho practiquem a diari. Però tota una moneda pot ser virtual? Aquí la última notícia. I ara hi entra en joc un banc central, o sigui que la cosa es posa interessant.

Anton Reixa fa el pena. La SGAE, de moment, no té remei.



Spanish Neocon
17 Mai, 2012, 1:28 pm
Filed under: recomanacions | Etiquetes: , ,

Fa anys que sentim a parlar dels neocons. Però a diferència dels USA, on hi ha una muntanya d’estudis, articles i literatura variada, a Espanya i Catalunya se n’ha escrit poc. Podria ser que per aquí no hagués arribat la seva influència? No sembla que sigui així, o no s’entendrien tants fenòmens polítics, socials i culturals dels darrers deu anys: la guerra d’Irak, Madrid, Intereconomía, Espe vs. Gallardón i Rajoy, els Kikos, Legionarios i demés, les campanyes contra l’estatut, les manifestacions contra el matrimoni homosexual, la llei de l’avortament o educación para la ciudadanía… El neoconservadurisme ja fa anys que s’ha instal·lat a Espanya, val a dir que amb èxit de crítica i públic. I a Catalunya? doncs com és habitual, ho ha fet més subtilment, però també hi ha pistes (Gregorio Luri publicant al diari Ara i assessorant el Departament d’Ensenyament, en Ferran Sáez i el Salvador Sostres, Valentí Puig… haberlos haylos).

De llibres n’hi ha alguns, com deia, però pocs. Com que pel Màster vaig fer un treball sobre el paper de la religió en els neocons, doncs vaig furgar una mica i em sembla que puc dir això, que falta estudi sobre la matèria. Hi ha el llibre que van publicar des de la Universitat de Girona “Cons i Neocons, el rerefons filosòfic“, també hi ha “El neoconservadorisme americà (i la seva deriva de Trotski a Bush)” del Gregorio Luri per a la Col·lecció IDEES, i un de publicat pel Grupo de Estudios Estratégicos que es diu “Qué piensan los Neocon españoles” que és un recull d’articles. Òbviament s’ha publicat molta cosa de Leo Strauss, però res de l’Irving Kristol, per exemple. En general es parla del moviment neocon nordamericà, però molt poc de la seva presència i arrelament aquí.

Ara ha sortit aquest llibre, “Spanish Neocon. La revuelta neoconservadora en la derecha española” que m’ha semblat bastant recomanable. Està escrit a vàries mans (Pablo Carmona, Beatriz García i Almudena Sánchez) des de l’Observatorio Metropolitano, un col·lectiu madrileny. Narra l’emergència del neoconservadorisme a Espanya (amb epicentre a Madrid) i el seu fort dinamisme, la seva capacitat de provocar i oferir una relectura de la realitat a través de l’ús dels mitjans de comunicació, la seva connexió amb els moviments socials i també dedica una part (per mi, la més fluixa) a analitzar les polítiques públiques dels neocons. Si hagués de fer una crítica, diria d’una banda que no aconsegueix establir una línia nítida entre neoliberalisme i neoconservadorisme i d’altra banda que trobo a faltar el que per mi és el més interessant del neoconservadorisme espanyol: la seva capacitat de regenerar la dreta espanyola, dotant-la d’una clara vocació ofensiva en la conquesta de l’hegemonia cultural fins al punt de ser capaç de superar el llast del franquisme sense haver de revisar-lo i renunciar-ne. Una estratègia de modernització i radicalització d’una gran eficàcia.

Alguns paràgrafs destacats

Como en el caso de Estados Unidos, el objetivo no era tanto movilizar votos, como socializar mecanismos de pensamiento que arruinasen las bases del modelo social y político del centro-izquierda, apostar por una hegemonía a largo plazo – un nuevo siglo neocon – alimentada por un estado de ánimo capaz de defender y sustentar, a pie de calle, en el dia a dia, los valores conservadores.

… no debemos olvidar que esta moral no está escrita en ningún ideario político tradicional, aunque se base en postulados tradicionalistas, sino que es tan móvil como el escenario táctico que se abre en cada coyuntura. La moral se arma pues como una narración que emana antes de la estrategia política que de cualquier escritura sagrada. Si no se reconoce esta suerte de “cinismo moral” es imposible entender un movimiento que se oculta tras el caos de la realidad y ataca con fuerza unos principios que se manejan antes como fetiche que como verdades trascendentes. Podemos decir así que la fuerza del método neocon no está en la coherencia de su ideario sino en su autopostulación como solución ante el caos que provocan el miedo y el malestar social.”

Al margen de los previsibles insultos, de los análisis rocambolescos y del despiste generalizado que ha provocado el 15M en estos sectores, lo más importante es que ha socavado y volteado algunas de las presuntas verdades sobre las que se había apoyado la ofensiva neocon. En cierta medida, una de las líneas medulares de la constelación neocon se ha descompuesto. Desde la aparició del 15M, el intento de acaudillar el malestar de la sociedad durante los gobiernos de Zapatero con temas como el 11M, el aborto, la familia, la memoria histórica o la crisis tiene una formidable competencia.

Un llibre, doncs, recomanable.