Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: 15M, acampadabcn, indignats
Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.
De l’1.0 al 2.0 fins a l’1.5 (o al 3.0, ves a saber)
El nucli impulsor de Democracia Real Ya i #nolesvotes són els internautes. Només cal veure els blogs referents del tema (Enrique Dans, Alt1040 i Microsiervos) per veure que les referències a #nolesvotes són molt anteriors a l’eclosió del moviment del15M. Tot moviment social té un nucli de pioners que actua d’espoleta per fer detonar el conflicte. En aquest cas, les diferents maniobres de la SGAE i el Govern per impedir les descàrregues a internet han fet que un col·lectiu, a priori aliè a la política, s’hi hagi abocat demostrant una considerable capacitat de fer soroll. Així doncs, la Ley Sinde ha sigut el detonant i els pioners són també els early adopters*. Això confirma que internet és una extensió més de la vida política i que té unes normes pròpies. Que no s’imposaran al món 1.0, però tampoc a la inversa. Lentament s’anirà construïnt un equilibri entre 1.0 i 2.0, amb unes fronteres cada dia més difuses. El que està clar és que a partir d’ara els governs s’ho pensaran dues vegades abans d’atacar el col·lectiu internauta. I que Sinde s’ha convertit en un dels noms més odiats d’Espanya. També ens diu que el PSOE es va equivocar de mig a mig i que per culpa d’un gremi ha perdut un col·lectiu (i alguna cosa més)
Per qui tingui ganes de fabular sobre el tema, que es miri la saga Matrix. Però totes tres pelis, eh? Que la solució està al final de la tercera.
* early adopters: expressió per anomenar aquells que primer adopten una novetat tecnològica
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: 15M, acampadabcn, indignats
Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.
Nul debat territorial
Tanta mandanga amb l’estatut i el Plan Ibarretxe i quan es llegeixen els manifestos, tant de Barcelona com de Madrid, la qüestió territorial no apareix per enlloc. L’atac genèric al bipartidisme s’ha concretat en allò que hi ha de consens, però també en allò que hi ha de discrepància. És, doncs, també un atac a la dialèctica bipartidista. Per molta gent, la qüestió territorial és secundària. O potser és que hi ha fatiga.
A Madrid hi ha una demanda d’una persona un vot i circunscripció electoral única que alguns han vist com una pulsió centralista. Al meu parer, la demanda obeeix més a la desproporció en la representació d’IU (i potser algú d’UPD ho ha acabat de reblar), però l’item principal és el sistema electoral, no la organització territorial. També a Barcelona hi ha hagut polèmica per la negativa a discutir sobre l’autodeterminació. Al meu entendre, pur i simple esgotament.
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: 15M, acampadabcn, indignats
Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.
Ruptura de la confiança
A priori destacaria la profusió d’eslògans i pancartes diferents. Tot plegat molt creatiu i acèfal, no hi ha missatge central unívoc, només possibles interpretacions particulars. Tampoc hi ha líders visibles. Al meu parer, es constata la resistència a l’enquadrament, que pot tenir una lectura àcrata o llibertària però que si veiem l’origen de tot plegat fa més pinta de ruptura total de la confiança en allò col·lectiu. A la vella crisi del concepte de representació (no volem dipositar en ningú la nostra força política per por a ser defraudats) s’hi suma la nova crisi econòmica, provocada en gran part per un enorme, descomunal frau d’unes elits econòmiques que han traït la confiança de la gent. Els vam deixar els calers perquè ens van dir que confiéssim en ells, que sabrien què fer-ne. I va i els destrueixen. Total, que ara no hi ha ni confiança econòmica ni política. Però sense confiança no hi ha societat. I sense societat no hi ha seguretat, ni benestar, ni justícia ni llibertat. Hem arribat al paroxisme individualista?
Aquest darrer cap de setmana s’ha celebrat la Monifesta’t, la trobada de monitors i monitores d’Esplais Catalans. Hom ja ha perdut el compte de quantes se n’han fet abans, o sigui que a priori aquesta edició no tenia res d’especial. Res d’especial comparada amb les altres, que consti. Per a la gent que s’ho ha currat organitzant i per a tothom que hi hagi anat, era una cita especial, molt especial. Però no hi havia res d’extraordinari previst. I no obstant…
Sembla ser que la gent es quedava a dormir, i que ho feien en un institut. I que a les tantes, un pájaru es va dedicar a tocar una harmònica donant pel sac a tothom i totdon. Sembla ser, també, que l’endemà va ser motiu de comentaris a les activitats matinals i a la paella de cloenda. La gent preguntava: qui era el noi de l’harmònica? I algú ho va convertir en un hashtag: #elnoidelarmonica.
I la gent va tornar a casa i va continuar fent #monifesta’t. És a dir que van utilitzar les xarxes socials per allò que serveixen: per expressar-se, per relacionar-se, per donar pel sac i cridar “aquí estic jo i aquests són els meus”. Pura extensió de les nostres vides en l’espai virtual. En poca estona ja hi havia un grup al Facebook amb més de 150 membres i el dilluns #elnoidelarmonica ja era Trending Topic (pels profans: expressió de moda) al Twit.cat.
I tot això com ha anat? Perquè ha succeït així? Al meu entendre el fenomen #elnoidelarmonica és només una conseqüència, un epifenomen. És el resultat d’anys d’un Equip de Direcció que té sentit de l’humor i és proper a la seva gent i també és fruit de la tasca d’una Secretaria Tècnica que porta temps treballant via Facebook i Twitter fer arribar el projecte als esplais. Si es fan bé les coses, amb sentit de l’humor, i s’és proper, la gent s’identifica amb el projecte i aprofita una anècdota (bastant emprenyadora, per cert) per mostrar la seva adhesió i la seva simpatia. De la mateixa manera que de vegades la gent aprofita una anècdota (normalment bastant innocent, per cert) per montar un pollastre (que d’aquestes també n’hem viscudes).
Memento mori: la vida a Twitter és efímera, #elnoidelarmonica ha fet el seu fet. Cal continuar treballant. Amb il·l·l·l·lusió.
Ahir se celebraven els 30 anys del CJB i la festa anual de l’Associació d’Amigues i Amics del CJB. Com cada any es feia l’entrega de premis Barcelona Ciutat Jove i com cada any s’endosava el “Premi totxana”, un anti-premi per a mitjans de comunicació. En aquest cas, el càstig se l’enduia la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per la manca de notícies positives sobre joventut i la poca atenció que mereixen les entitats juvenils.
En el discurs d’entrega, la Presidenta del CJB, la Marta Cots, va insistir en que les entitats juvenils haurien d’aparèixer amb normalitat als mitjans públics. No només a les notícies, també als programes d’entreteniment i ficció. Hi estic d’acord (evidentment, perquè la Presidència del CJB SEMPRE TÉ RAÓ). Vaig recordar que hi ha un grup al Facebook que reclama la presència d’un escolta a Ventdelplà (m’hi acabo d’unir encara que la sèrie ja s’hagi acabat). Seria tan senzill com que un dels infants que apareixen a les sèries de TV3 tornés d’excursió de tant en tant, amb aquest detall n’hi hauria prou!!
També vaig recordar que a la sèrie “Sensación de vivir” (Beverly Hills 90210), un hit juvenil de la dècada dels 90, un dels personatges principals, el Brandon, era membre de l’associació d’estudiants de l’institut. I una mena de novieta-que-no-ho-va-ser-mai, l’Andrea, també tenia una vida prou activa a la revista de l’institut. La paradoxa és que en un dels productes més superficials que recordem de la tele americana, l’associacionisme juvenil tenia un tractament quotidià. I en canvi, a les sèries costumbristes de “La Nostra”, ningú mostra cap mena de compromís cívic.
Ben otorgat el Premi Totxana, doncs. I ben recollit, per cert: per primera vegada algú es va atrevir a donar la cara. El cap de programació del canal 3XL va tenir el coratge de venir i l’encert de comprometre’s a treballar per tornar l’any que ve a recollir el Premi Panot (que és el bo). Doncs ja ha quedat clar què ha de fer.
No, no cal reposar “Sensación de vivir”.
esperant els bàrbars 