esperant els bàrbars

Ara que el 15M es torna a activar i la situació econòmica i política ha empitjorat, seria una llàstima deixar passar la oportunitat de recordar els episodis de revoltes populars a Barcelona i rescatar alguns himnes revolucionaris. Per allò dels orígens i la identitat que cantava el poeta… Potser també per allò que deia Marx, que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa.

Això del 15M adopta múltiples formes i té mil cares, però com a mínim l’any passat alguns dels moments més impactants van ser l’intent de bloqueig del Parlament i les caçolades (demano assessorament lingüístic: la traducció al català de “caceroladas” és aquesta? caçolades?).

Allò del Parlament va ser un desastre (previsible) i sembla que no anés amb ningú, ara veurem perquè. Les caçolades sí que tenien més èxit, com a mínim pel que fa a adhesió poular. La gent es trobava a la plaça o sortia al balcó i atonyinava una paella amb un cullerot. Fàcil i sorollós. Efectiu? Això és una altra cosa, jo ja hi vaig dir la meva, però massiu segur que sí. De moment la versió 2012 del 15M no ha cridat a les armes, però no m’estranyaria que ho fes aviat. Des d’aquí m’agradaria contribuir amb una nota històrica poc coneguda.

No seria la primera vegada que a Barcelona els estris de cuina simbolitzen la subversió de l’ordre social. Sens dubte, el moment estelar d’aquest fenomen és la Revolta de la Jamància (1843). No m’entretindré a detallar el context i les causes però vaja, són molt “segle XIX”. Farts de la regència d’Espartero, en Prim es pronuncia a Reus (amb Milans del Bosch, como no) i a Barcelona s’organitza una Junta Suprema de Catalunya per donar suport al canvi i impulsar un procés democratitzador, modernitzador, igualador… Però com passa sovint, un cop els pronunciats aconsegueixen el poder, es desentenen del programa de la Junta i la gent es desenganya. La situació, ja delicada, s’acaba de crispar i la Junta crida a la revolta contra el Govern (ara en mans de Prim).

Així comença la Revolta de la Jamància, un dels episodis més tragicòmics de la història de Barcelona, que durarà 81 dies i de la que en destaquem:

1. El nom. Jamar vol dir menjar en caló, el que ens demostra allò que deia el Palomino, que “la raza, más que pura, es puta”. I a Barcelona “no veas”, podríem afegir.

2. El símbol. Els revoltats es cosien una paella de fireta a la camisa.

3. L’himne. Cantaven la Cançó de la Paella, més coneguda com “El Chirivit”. Aquí podeu llegir la lletra, sembla ser que escrita per l’Abdó Terrades.

Ay, ay, ay, chirivit!
madurs a la paella!
Ay, ay. ay, chirivit!
en Prim serà fregit!

Cristina, Prim, Narváez
y tots los moderats,
dintre de la paella
purgaràn ses pecats.
Ay, ay, ay, chirivit…

Mori l’aristocracia
prou mal nos ha fet ja,
lo poble vol ser amo,
¡viva Déu que ho serà!
Ay, ay, ay, chirivit…

Ja que exposem les vides
per tenir llibertat,
los nostres vots que valguin
per fer los diputats.
Ay, ay, ay, chirivit…

May més vulguen los pobres
pagar contribucions.
que´ls rics les paguin totes
amb sos robats milions.
Ay, ay, ay, chirivit…

Tampoc volem que hi hagi
centenars d’empleats:
Molt temps per mantenir-los
hem anat despullats.
Ay,ay, ay,chirivit…

Es la salut del poble
nostra suprema lley;
aquella que la quebranti
li llevarém la pell.
Ay,ay,ay, chirivit…

Molta sanch ha de córrer
dels pillos moderats;
també la dels trapelles
que’ls vulguin imitar.
Ay, ay, ay, chirivit…

Amanim les paelles
que promte han de servir
y amarrem forses murris
dels que s’han de fregir
Ay, ay, ay, chirivit,
madurs a la paella;
ay, ay, ay, chirivit,
en Prim serà fregit!

4. L’assalt a la Ciutadella (que és on ara hi ha el Parlament). Si a la Ciutadella hi ha el poder militar, doncs haurem de fer-hi front, deurien pensar els revoltats. O sigui que van fer els preparatius, es van omplir de valor, van entonar els himnes pertinents (La cançó de la paella i La Campana) i au, a córrer cap als murs de la fortalesa. Tot feia bona pinta si no fos… si no fos que van calcular malament l’alçada dels murs i les escales que portaven feien curt. O sigui que els pobres assaltants van rebre de valent. Això va debilitar la revolta, cosa que va aprofitar en Prim per bombardejar la ciutat (emulant l’Espartero) des de la Ciutadella, Drassanes, Fort Pius, Montjuïc… els sospitosos habituals de la repressió. Diuen que van caure més de 12.000 projectils i van causar més de 300 morts. Sotmesa la ciutat, va començar el típic procés de repressió amb detencions, exilis forçats, etc. Molt “segle XIX”, ja ho he dit abans.

O sigui que ja ho sabeu, quan us cridin a la caçolada, no penseu que sou uns moderns, al contrari. Entomeu la paella i invoqueu la força dels vostres ancestres, si piqueu bé sentireu el Chirivit de fons. I sobretot. Si fan falta escales, calculeu bé la mida.